Dia 335: guerra

Les coses es posen al roig viu, la cosa s'escalfa i aquesta calentor extrema pot fer esclatar alguna que altra cosa. Hauria d'anar amb compte, ser intel·ligent i jugar les meves cartes amb prudència i astúcia, però sóc jo, no puc renunciar a mi mateix, a la meva manera de ser, a fer el que penso, a ser honest amb mi mateix. Puc acostar-me a la perdició, però ho faré sent jo mateix, sense avergonyir-me del que hauria d'haver fet i no vaig arribar a fer. Morir pels ideals (no parlo de morir físicament però si en certa manera d'acabar alguna cosa) és alguna cosa que m'escau per la meva manera de ser, i no seré un covard, mai ho he estat, almenys d'enfrontar-me a un enemic identificable, encara que en ocasions he estat covard amb mi mateix i he deixat passar el temps a veure si la cosa millorava tota sola sense jo haver de fer res. Ara no, ara no puc ser-ho, el cos em demana venjança, guerra, així que faré el millor que ser fer, lluitar fins on cregui que he de lluitar, i per el que crec, per ningú ni per res. No aconseguiré res materialment, fins i tot puc perdre tot el que ara tinc, però guanyaré una cosa de la que darrerament vaig faltat, respecte per mi mateix. No estic orgullós de mi en els darrers dos anys i ara aquesta guerra en la que m'he involucrat voluntàriament, en la que tinc molt poc a guanyar i molt a perdre, però no puc deixar-ho estar, no puc deixar de ser jo mateix.