Dia 350: derrota

Conforme els dies passen, i donat el meu estat, no aconsello a ningú que es creuï en el meu camí, podríeu sortir escaldats i ferits. Ara mateix bull alguna cosa en el meu interior que no te res de positiu i que es podria resumir en que vull acabar morint mentre mato i destrueixo. Per primer cop alguna cosa que no és el dolor em fa moure, però tampoc és res bo, suposo que és pura autodestrucció i m'han donat un motiu per sentir repugnància i ara mateix vull lluitar per aquestes idees en les que sempre he cregut. Donades les circumstàncies hauria de tenir altra actitud davant de tot, però mai he rebutjat una baralla, i ara encara menys. Se que la guerra la tinc perduda, que és un enfrontament molt desigual, massa, però si no m'hi enfrontés no seria jo mateix. M'he d'enfrontar passi el que passi i costi el que costi. Tinc molt poc a guanyar i molt a perdre, però no puc deixar de fer aquestes coses, aquestes accions que han fet de mi la persona que sóc (si és que sóc persona). La decisió és meditada, no és cap rampell, la meditació i la racionabilitat aconsella no enfrontar-se directament, en camp obert, però per molt raonades que siguin les coses, els meus actes moltes vegades no tenen a veure amb el que és racional perquè hi han decisions que no es poden prendre de manera racional, hi alguna cosa molt més important que la racionalitat que mou els meus actes encara que en aquests sempre hi ha la derrota com a recompensa. He d'enfrontar-me, he de perdre, però espero que hi haurà una certa glòria en la manera de perdre.