Dia 352: psicoanàlisi

Altre cop torno a ser jo. Estic molt sorprès de la meva tossuderia, de que aquest projecte duri tant, que m'hagi mantingut ferm i porti gairebé un any amb aquest seguit de despropòsits. Al posar l'entrada i veure que la setmana vinent farà un any que vaig començar, em fa adonar-me de les dimensions de la malaltia. En aquest any he escrit més de 250 entrades, segurament repetitives, innecessàries, per mi i per la gent que hagi pogut llegir-les, però m'he sorprès a mi mateix, i aquí si que no se si atribuir-lo a la desesperació, a la pròpia malaltia o bé als canvis operats en mi mateix que m'han fet ser constant, en un projecte tan petit i innecessari com aquest, en un projecte en que no tinc res a guanyar, que no em porta a res, que no trec absolutament res de fer-ho (ni tan sols com a teràpia) i que en certa manera, l'única cosa que puc treure, és desvetllar les meves misèries i les meves enciclopèdiques mancances. Tot i així, vaig començar pensant que als dos dies estaria fart i avorrit, i ara ja s'acosta a l'any que ho vaig iniciar.
Recordo molt poc del que em va portar a obrir un bloc i començar, i més, tenint en compte com sóc (o era) jo i el que penso d'aquests projectes, la qual cosa encara em sorprèn molt més. Recordo que va ser un 8 de novembre (ho recordo perquè ho he pogut mirar a l'entrada més antiga) i que el dolor m'arribava al moll de l'os, però jo ara no sóc el mateix ésser que va començar el projecte. Potser per això m'aferro a ell, perquè és l'única cosa que queda del que escriu, la transformació estava a punt d'iniciar-se, ja deuria sentir els símptomes, i ara, d'alguna manera aquest humil blog, és l´únic contacte que tinc amb el que jo havia estat, potser per això encara ho escric, tot i que hi ha dies que penso que això està molt a prop d'acabar. Però no vull que això sembli un intent de psicoanàlisi barat, simplement és una reflexió fugaç que sorgeix d'aquesta necessitat estranya que es diu Diari d'un boig i que no es fruit de la bogeria.