Dia 358: illa deserta

Hi han dies en que un no s'hauria d'aixecar, que faria millor de no llevar-se del llit i crec que avui és d'aquests dies, i això que encara no ha acabat. És d'aquests dies en que si fas balanç seria millor no haver-lo viscut i el pitjor de tot és que això ho penso en un dia que no ha passat res estrany ni res desagradable, simplement no ha passat res, com de costum, però això per mi ja és alguna cosa insuportable, que potser prefereixo patir per coses que passen que no per coses que no passen, ja fa molt de temps que no passa res a la meva vida a part de la malaltia i el dolor al que no acabo d'acostumar-me. El culpable que no passi res no cal buscar-lo, sóc jo mateix, el que està queixós per una cosa que jo mateix he propiciat. Ara ja no sé el que faig i el que no faig, ara he perdut qualsevol possibilitat de res, ho he cremat tot. És com si m'hagués anat a una illa deserta, hagués cremat la nau que m'ha portat i després em queixés de per quina raó estic sol i que vol sortir. No es que vulgui sortir del meu aïllament, estic convençut que no tinc altre opció, però això no vol dir que m'agradi aquest estat. No es tracta d'incoherència, no es tracta de no saber el que vull, es tracta que no m'agrada on sóc, que és on he de ser, és per això que vull acabar amb moltes coses perquè això si que és una qüestió de coherència i de principis. He d'acabar amb tot això, amb aquest patiment de la malaltia i també d'una vida que no em correspon, o si més no, no la vull en absolut.