Dia 359:restes

Una vegada més tot llençat a les escombraries, la poquíssima i remota esperança que no se li pot dir ni tan sols així, s'ha anat escolant poc a poc del meu cap fins anar-se'n totalment en orris i ha desaparegut totalment, qui sap si per no tornar mai més. Tot i que el meu caràcter en altres temps era d'esperança fàcil, ara ja fa molt temps que no exerceix, molt abans del canvi, molt abans que la malaltia, molt abans que li toqués per edat. Diuen que l'esperança és el darrer en desaparèixer, i potser jo és el primer que vaig perdre, potser per aquesta mena de clarividència que semblo tenir en certs temes. No puc dir que això se me'n refot perquè se que no és veritat, no se me'n refot sinó que em fot i molt. Ara potser no tant perquè ja m'he fet a la idea, ja fa temps, però de tant en tant tinc un moment de feblesa que em fa recaure en aquests pensaments que hauria d'allunyar de mi, que hauria de procurar no tenir, però la ment te aquestes coses, tant la ment racional que de vegades crec tenir, com la ment malaltissa i infantil que crec que és i que em fa moltes males passades, que em tortura mantenint en el record el que hauria de fer-me oblidar, per innecessari, per cruel, per negatiu i perquè pot portar-me a uns extrems que desafien el propi instint de supervivència. Tot plegat una sèrie de despropòsits que es van ajuntant en una sola persona i que alguns anomenen vida, però que jo no sóc capaç de titllar així, crec que és molt més miserable que una vida, que seria molt rebaixar la vida a la categoria del que jo posseeixo i faig malbé.
Escric cada cop pitjor, ho sé, sembla que les meves facultats, mai gaire bones, darrerament empitjoren, i no se si és degut als efectes mateixos de la malaltia o bé que ja he arribat a un punt dins meu en que tot m'és en certa manera igual encara que no ho vulgui acabar d'admetre. Se que ho he escrit admetent, que ho penso amb fermesa i determinació, però no se si dins meu m'he resignat a haver llençat tot ja definitivament per la borda i he acceptat aquesta derrota de la vida. La meva part racional fa temps que ho ha vist clar i no vol suportar la visió d'un cos que patèticament intenta aferrar-se a alguna cosa que no pot, que només l'enfonsa una mica més dia a dia, però potser hi ha alguna part del meu cervell, molt més enllà del meu propi inconscient, que encara es resisteix. Jo creia que el meu esperit de rebel·lia havia sucumbit fa temps, però quan tinc aquests moments, barrejats amb un cap emboirat, sembla que dins meu encara es remogui alguna cosa, per desgracia meva.
Avui és el primer dia de novembre, el dia dels morts segons la tradició catalana, on la gent va als cementiris a retre homenatge als seus que ja no tornaran. Hauria d'anar jo al meu cementiri a acomiadar-me de mi mateix, però alguna cosa ho impedeix i no se quina és, les ganes de continuar segur que no.