Dia 360: Montecristo

Darrerament abans de començar a escriure penso força en que fa gairebé un any que em dedico a aquesta feina estèril i en els condicionants que em van portar a començar aquest projecte. Explícitament no he parlat mai del que va suposar el desencadenant però en la meva memòria està molt present, massa i tot, desprès de tot aquest temps de patiment i de veure'm abocat a la desesperació fins convertir-me en un altre individu, una metamorfosi completa. Malgrat que jo he canviat fins a no reconèixer-me, això ha estat gravat a foc en el meu cervell, no puc oblidar res del que vaig sentir en aquell dia que ara veig com a molt llunyà en el temps, però no pas internament ja que aquest projecte no ha afavorit que les veus que em pategen el cervell, oblidin una sola cosa dels aconteixements que es van esdevenir sobre meu sense jo formar-ne part de cap decisió.
Ara tampoc desvetllaré quin va ser el detonant, però penso sovint com seria la meva vida si no hagués passat allò que era inevitable que passés, al que podria aspirar jo si continués sent un mortal com la resta, com ho era abans, que seria de mi si no m'hagués transformat en aquest misantrop boig que persegueix ombres i fuig de tot reclòs en la seva presó que s'ha construït i de la que fa molt de temps que és presoner. Hi ha un referent, el comte de Montecristo que ara em ve al cap, però jo no puc fugir perquè la meva presó està en una illa que porto dins meu i cada cop que em llanço al mar, la illa se'm ve amb mi, i la distància que hi ha entre la illa i el mar es manté invariable. De vegades puc creure que m'apropo a terra ferma però simplement són sensacions òptiques, la distància sempre és la mateixa, això vol dir, inabastable. Soc una barreja de If/Dantes que va canviant la cara però que no puc acostar-me enlloc on poguer-me aixoplugar.