Dia 413: Cenobites

En el meu quadern de Bitàcola que s'ha convertit aquest blog al que mantinc una fidelitat que m'astora i m'espanta a la vegada, he plasmat moltes coses i moltes també repetides. El fet de que no rellegeixi res del que escric ajuda a que una persona amb la salut delicada com la meva i afectada en greu mesura en la seva memòria, encara agreuja aquest estat. Tinc la seguretat que he repetit moltes coses i de la mateixa manera i això no m'agrada però no se com evitar-ho més que deixant de banda escriure, i ara per ara no ho tinc pensat seriosament, encara que contínuament obro un petit debat amb mi mateix sobre els efectes que escriure això té sobre la meva salut mental.
Aquesta nit ha estat especialment dura, molt difícil de suportar. Ja fa nits que no hi ha manera de dormir, ni bé ni suficientment, però aquesta ha estat especialment insofrible en molts sentits, no se si de la manera com apareixen en Los fantasmas atacan al jefe, però més o menys. M'he hagut d'enfrontar amb els meus fantasmes personals de molt i molt temps enrere i també de temps futurs. No he somiat perquè no he dormit el temps suficient per poder somiar, però he estat molt agitat i sense entendre gaire perquè certs pensament prenien forma en el meu interior i em feien patir d'aquesta manera, com un torturador implacable que no et deixa de petja i sap perfectament on furgar i quant de temps de manera que el dolor va agafant unes dimensions que no imaginaves, com si el meu torturador fos un Cenobita especialment ensinistrat per fer el que fa amb mi. Fa encara més por pensar que aquesta tortura no es deguda a cap Cenobita que arriba de l'espai exterior sinó que sorgeix de mi mateix, que res ni ningú te el pensament clavat en mi perquè fins aquest punt sóc important, sóc jo i només jo el que genera aquesta tortura i aquest dolor, com un ésser turmentat que pararà boig del tot per la seva pròpia estupidesa. Es dur arribar en aquest nivell de masoquisme en que un mateix maltracta d'aquesta manera la seva pròpia ment, sembla mentida i tot, però això no treu que sigui especialment dolorós quan mires al teu voltant en dies com els que ens ha tocat viure... i et preguntes que hi pintes tu en aquest món ...