Dia 414: natura

Ahir la contemplació del mar enfurismat, avui la força del vent enduent-se tot el que trobava al seu pas dalt de les muntanyes. En comú dos coses, la natura desbocada i un babau contemplant. Si el babau sóc jo i la contemplació sembla ser l'única cosa que puc fer darrerament amb un cert grau d'eficiència i de plaer. M'agrada la contemplació de la natura en un estat extrem, el mar sortint-se de mare, el vent que ho arrasa tot, pluja, neu o pedra en grans quantitats, llamps, trons i centelles desfermades ... No acostumo a pensar mai en les conseqüències d'aquests fenòmens, ni m'importen gaire, però m'agrada contemplar una fúria que no es pot controlar ni entendre, que simplement és manifesta i prou, molt al marge de tot el que passi al seu voltant. Suposo que un físic podria aixafar-me la guitarra davant d'un bucolisme absurd com el meu, però ara mateix no estic per sentir cap mena de teoria que expliqui el que per mi és un espectacle del que vull gaudir.
El millor de tot és gaudir d'aquests espectacles si al teu voltant no hi ha cap mena de persona, ningú que destorbi, que trenqui l'encant, en una paraula, que molesti i toqui els collons. Avui era un dia idoni perquè la muntanya estava deserta, ningú, durant les 7 hores de travessia no he vist una sola ànima i he pogut estar en pau i tranquil·litat. Gaudir de la soledat en aquestes circumstàncies és una cosa que omple i deixa un racó de confort per dintre que val la pena.