Dia 415: canvis

No se fins a quin punt la malaltia ha mutat en pocs dies, noto, millor dit, intueixo certs canvis imperceptibles de dubtosa natura, però és com si alguna cosa es mogués per dins meu. Ni tant sols estic segur que dins meu s'estigui gestant algun canvi encara menys saber, o intuir, si aquests canvis empitjoraran el meu estat o no, en tot cas no sóc gaire optimista. Avui fins i tot he tingut un atac d'agorafòbia, la qual cosa no sembla refermar un canvi positiu. He hagut de marxar d'un lloc que havia anat expressament per ficar-me dins de casa, per refugiar-me de no sé quina amenaça ni per quina raó m'he de refugiar, en tot cas veure la gent, la massa, m'ha donat una sensació d'ofec que he pensat que només estaria confortable dins de casa meva.
No estic segur d'interpretar correctament aquests símptomes però crec que alguna cosa va canviant després d'uns mesos d'estabilitat, millor dit, de la inestabilitat habitual. El dolor continua i dormir s'ha convertit cada cop en una tasca més i més difícil, tant que gairebé no l'aconsegueixo fer ni tant sols amb ajuda química, la qual cosa representa que no és efectiu ni tan sols l'as que em guardava a la sotamàniga per quan arribéssim en aquest extrem. La qualitat de vida es resenteix de tot plegat i m'augura una merda d'existència fins al final ja que el dolor es manté tot i que hi ha una tendència a no pensar en certs aspectes, però en dies com avui, en que m'entesto en visitar el lloc del crim, no ajuda gens, però faci el que faci, la idea, millor dit, les idees no me les puc treure del cap, i amb aquests pensaments, el dolor és ben viu, i no hi ha res que ho pugui remeiar. No puc evitar el dolor ni la consciència, només de manera puntual i del tot desaconsellada per les normes de la salut i de la moral. De moment vaig aguantant, però veig molt clarament que no podré resistir molt més, el llindar del dolor el tinc molt alt, però això ja és un abús de les meves facultats. Les meves fugides no me'n porten enlloc més que a la meva pròpia destrucció.