Dia 416: final

Estic a punt de marxar, altre cop, fugint de mi mateix però és inútil ja que marxo sempre amb ell a les meves costelles, enganxat, molest, desagradable, un llast però m'acompanya sempre, per desgràcia, i em recorda que marxi on marxi, no hi ha res a fer, no val la pena intentar la fugida, no importa el lloc, la destinació ni l'època de l'any, ell sempre anirà amb mi juntament amb aquesta sensació de solitud que no em deixa tampoc. No sabria dir si em molesta més una companyia o l'altre, les dues són inoportunes, però no hi ha res a fer tampoc amb l'altre. Ja no caldria fer res més però jo intento i intento sense en sortir-me'n. Cap d'any sempre ha estat un molt mal dia per mi, i una pèssima nit, i l'endemà també, però estar lluny pensava que m'aniria millor, sense ningú a qui veure, sense ningú amb que haver de xerrar i dir sempre les mateixes bestieses hipòcrites o no. Ara recordo l'any passat, també lluny, i ho vaig passar molt malament. Ho estava passant relativament be fins que es va fer fosc i vaig començar a notar sensacions negatives i van culminar amb una nit fastigosa que vaig intentar ofegar en alcohol amb el resultat esperat, tot va empitjorar i a l'endemà les seqüeles físiques van empitjorar el meu humor, com sempre, resplendent. Aquest any no se que faré si em sento de la mateixa manera, però intueixo que potser serà pitjor ja que la mutació de la malaltia no augura res de bo, i en aquestes situacions el meu estat mental no acostuma a jugar-me bones passades. Potser quan arribi finalment decideixo deixar de continuar tota aquesta pseudoliteratura de baratillo. Ja se que això ho he dit molts cops, però sempre que estic a punt de marxar analitzo la enorme quantitat de coses que poden sortir de certes maneres i prenc aquesta decisió, si és que puc. En tot cas aquesta és la darrera entrada d'aquest any, i això no vol dir absolutament res, però no sóc immune als tòpics, com ja sabeu.