Dia 484: amputació

És un dia capicua, se que això no vol dir res, igual que la lluna plena, però jo vull trobar coses on se que no n'hi ha. Se que la lluna no te la culpa de res, però ara mateix penso que el darrer dia de lluna plena va ser un dia bestial, el darrer dia en molt de temps que jo vaig tornar a la humanitat, però no per massa temps, potser el temps suficient per esvair l'influxe de la lluna, quan ja no ho era, de plena. No se realment si tenen a veure aquestes coses, el meu interior racional i escèptic em diu que no, que simplement és casualitat i no pas casualitat, però aquest esperit traidor i romàntic que em surt en els pitjors moments, fa que doni voltes al tema. Avui he tornat a pensar, però se que això no pot portar res de bo, però no se que fer, més enllà de semblar un bocoll de vi a punt de reventar. No vull aconseguir el meu refugi en la disolució de la sang, però en ocasions em veig abocat, i no m'agrada, no ho vull fer de cap de les maneres, però que hi farem!!!!
Avui es capicua i jo el començo abans que el propi sol, ple d'incerteses, ple de dubtes, ple de dolor, un dolor al que no m'acostumo i al que m'acosta una part humana que m'ha deixat de banda fa temps. Es com aquestes coses que sents de persones amb extremitats cercenades que continua sentint dolor quan ja no formen part d'ell mateix. Em fa mal una part de mi mateix que ja no posseeixo.