Dia 485: puzzle

Quan la gent es trenca, ja sigui el cor, ja sigui el que sigui, això és suportable, amb el temps, els bocinets es poden anar juntant altre cop i tard o d'hora tornen a ensamblar-se i a recuperar-se, amb esquerdes moltes vegades, però hi ha una certa normalitat. El problema arriba quan se t'ha trencat alguna cosa, i no només s'ha trencat quelcom, sinó que s'han perdut parts, potser perquè s'han esmicolat o simplement han quedat pel camí, amb altres coses que es van perdent. Llavors no hi ha manera de restablir la normalitat, el dolor serà per sempre, i no hi ha res a fer. Aquesta és la meva situació, no només l'actual, sinó que hi ha hagut sempre una perdua de materia en el meu cas que fa que sigui impossible de restablir cap normalitat. La malaltia no ha fet més que constatar que jo no sóc el mateix, però a un altre nivell. La gent evoluciona, canvia, jo no, jo he anat desapareixent perquè l'esforç i la quantitat d'energia que he deixat en cadascun d'aquests canvis m'ha deixat sense energia i amb molt pocs bocins aprofitables de mi mateix per poder pensar en una recuperaciò amb garanties.
Ja no pot haver normalitat perquè ja no hi ha gaire de mi mateix. Jo ja no puc ser el que era, i no es tracta d'evolució sinó més aviat és involució, perquè cada cop tinc menys jo que ser...