Dia 486: mesures

El fet de convertir-me en un personatge (fixeu-vos que dic personatge, no persona) des-animat, des-angelat, des-personalitzat, no m'ha tret ni un sol gram de dolor, més aviat al contrari, ha afegit alguns graus més, no se exactament com es mesura el dolor, però en definitiva, m'és igual si ara pateixo més perquè estic més sensible o perquè tinc més raons, el que ara vull superar és el dolor, i se que saber les causes no servirà de res. Se que aquest dolor no el deixaré de tenir mai, això ja ho he escrit, potser massa vegades i tot, perquè és una obsessió de la qual no puc fugir, les seqüeles no em deixen, però voldria poder suportar-lo, voldria poder viure sense estar contínuament amb la idea paorosa de no poder viure un sol segon amb aquesta rèmora que em fa difícil la vida normal. La meva vida no és gens normal perquè absolutament tot està determinat per aquest dolor. No hi ha cap decisió que no contempli aquest detall, que no determini el que faré o deixaré de fer. He perdut la llibertat per aquest motiu, cosa que m'infligeix encara més dolor afegit al que ja pugui tenir.
No vull fer-me la víctima, se que altres persones poden tenir dolors superiors, poden patir per motius més importants que els meus, però per desgràcia, ningú pot arrabassar-me el dolor que duc dins, que m'ha enverinat tota la vida, que m'ha fet ser el que sóc, que m'ha fet emmalaltir fins deixar-me fora de la comunitat, fins a foragitar-me del món, fins treure'm la raó i fins i tot la humanitat. Jo vull fer alguna cosa, però ja no tinc més idees, ja no tinc més esperances, ara ja no puc fer més que acabar amb això d'una manera que no podeu imaginar cap de vosaltres, però ho he de fer.