Dia 489: reconsiderant

Sembla ser que no hi ha manera de deslliurar-se del dolor, i no només això, sinó que a més, te una capacitat de regenerar-se i d'anar creixent fora del comú. La malaltia va apoderant-se poc a poc de totes les funcions vitals del cos i ja gairebé no hi ha cap òrgan vital que no estigui afectat, ja cap d'ells en te cap mena d'autonomia. Ara ja està acabat el procés, però hi ha una petita part, que no aconsegueixo situar, que no accepta aquesta invasió, que es rebel·la, i segurament aquesta és la font que obliga a les meves mans a teclejar aquesta bogeria. La malaltia no frena, ni te cap mena de cura, això ja ho sabíem, però te girs inesperats, almenys per mi, que no pensava que podrien causar uns efectes secundaris tan estrafolaris.
La vida és patètica i te tots els elements per fer d'ella una absurditat completa, això qualsevol vida, però alguns ens entestem en fer de la nostra, una cosa encara més complicada i absurda, més patètica que ni que ho volguéssim fer expressament ho aconseguiríem. Una vida buida, sense contingut, sense objectiu, sense reflexió, simplement un deixar-se endur, com uns animalons que no tenen més opció que seguir el camí que els marca la seva condició innata. Jo m'he convertit en això, un animaló, però a diferència d'ells, jo tinc autoconsciència, i aquí és on entra el dolor en joc, sé que tinc dolor, el que m'ho provoca i me'n adono en tot moment dels meus passos erràtics, de les meves decisions mal triades, del meu mal viure, de l'absurditat total de tot el que fa referència a mi. No hi ha res al que em pugui agafar, i finalment hauré de prendre decisions incòmodes, però he de ser coherent, almenys això en el meu final ho hauré de fer.