Dia 490: black rain

Avui és d'aquests dies que m'agraden tant, pluja persistent i intensa que sento petar als vidres, hora rera hora, dins de la meva torre de marfil, des d'on vigilo l'exterior i analitzo sense parar el que tinc devant. M'agraden aquests dies i en el meu món ideal, la pluja sempre és present, com un element fixe, invariable i etern. Sentir la pluja forta des del llit, com ara mateix, sense cap altre soroll que el dels goterons impactant contra elements de plàstic que encara ho fan tot més sorollós, només voldria que els llamps i els trons s'afegissin a aquesta festa.
La pluja sempre m'ha agradat perquè em recorda la inutilitat de l'ésser humà, em fa pensar en la meva pròpia inutilitat, en la meva pròpia incapacitat per fer moltes coses. En principi no hi ha una relació directa entre un fet i l'altre, de cap de les maneres, però una em remet a l'altre indefectiblement, i això ja fa temps que passa. La inutilitat, l'absurditat i la vacuïtat de tot plegat m'ho recorda la pluja, com la gota malaia, persistent, impertorbable, ferma i implacable. La malaltia avança i els meus pensaments van a la deriva en idees com aquestes, sense cap mena de linealitat que es pugui seguir coherentment, perdut, descentrat, si darrerament em sento més perdut que mai buscant una cosa que no podré tenir mai, i que malgrat que ho se, la busco a tot arreu però sabent que no la puc trobar perquè entre altres coses, ja no existeix, ja no hi ha cap possibilitat de que torni a coincidir en el temps i en l'espai, ha estat sempre una veleitat del meu subconscient que m'ha traït, que m'ha fet patir innecessàriament i m'ha tingut enganxat a una vida que no he volgut mai. Ara, malgrat se perfectament tot això, no acabo de prendre la decisió que he anat postergant una i altra vegada