Dia 492: moralitat

Tinc la sensació que ja no hauria de preocupar-me en absolut sobre debats morals de cap mena, però per altra banda, la malaltia no ha avançat el suficient perquè m'ho hagi cregut del tot. Sempre havia pensat que la moral era una qüestió que només ens ateny en quant que vivim dins una societat i som racionals, per això establim unes normes, però si ara mateix jo he estat foragitat de la societat (entenc que no ha estat un acte voluntari meu, no és fruit d'una decisió lliure) i visc en la més absoluta soledat donat que jo no formo part del visc, ni els altres em veuen dins, i sóc l'únic de l'espècie, una espècie que no te amb qui relacionar-se ni volen res mútuament els uns de l'altre, donat aquesta situació, per quins set sous he de tenir preocupacions de tipus moral de cap mena? Penso això, i ho penso seriosament, no portat pel deliri del dolor insuportable o per alguna febre intensa ni per res més que un pensament pretesament racional, en tot cas, això ja no m'hauria de preocupar perquè ja no formo part d'aquest món, d'aquestes normes, o les que siguin, al lloc on jo habito, ja no hi han normes de cap tipus, simplement estic jo i només jo, en tot cas, com deia el poeta, no estaré mai sol, estem la meva solitud i jo, i amb aquesta, tampoc valen les normes. De moment encara em preocupa tot això, per hàbit, per costum, perquè encara que he perdut l'estatus d'humà, no he perdut la memòria, que freqüentment em traeix i em porta mentalment a un estadi anterior al que ja fa temps que habito, i tinc l'il·lusió de que encara formo part d'un món que ni em vol, ni em necessita, ni jo he tingut mai la sensació de pertinença, amb una gran diferència, abans no em sentia però ho era, ara, ni em sento ni formo part d'ell de cap de les maneres.