Dia 494: visió

Ara observo la realitat que m'envolta, la quotidianitat d'escenes que es succeeixen al meu voltant, sense res d'extraordinari i amb una forta connotació rutinària. La contemplo amb una barreja de fascinació i fàstic al mateix temps, d'una banda em sembla d'una senzillesa extraordinària, i d'altra banda aquesta excessiva simplicitat m'horroritza. Un sentiment ambivalent, com tants altres, però noto com aquests sentiments es van apagant poc a poc, cada cop en tinc menys sovint i amb menys intensitat, potser si que un dia, no molt llunyà, deixaré de sentir qualsevol emoció, qualsevol sentiment, potser en aquell moment si que se'm podrà fer la pregunta que em persegueix fa uns anyets, i que en certa manera no tinc cap intenció de contestar perquè se la resposta, massa i tot.

És complex això que ara mateix em passa, per una part estaré encantat de que passi el que és inevitable, però per altra tinc una certa dependència psicològica d'estar esperant una cosa que racionalment se que no passarà mai, que mai ha passat, que simplement va ser una il·lusió que va generar la meva ment malalta, una cosa amb la que hauria de saber viure perquè no l'ha he tingut mai, encara que la he esperat sempre, fins i tot ara que tinc assumit que mai arribarà allò que tant he desitjat, encara que també tinc clar, que si en algun moment ho hagués encalçat, possiblement, la síndrome de l'expectativa hagués fet que la cosa fos totalment diferent de l'idea que ha generat la meva ment, la literatura i el cinema. Ara ja ho se, be, fa temps que ho se, ara he acceptat que això no es produirà mai, però trobo a faltar quan encara tenia una esperança, remota o no, de que alguna cosa desitjada podria passar. Trobo a faltar la meva ingenuïtat, el meu desig, les meves ganes, la persona que era al desitjar-lo. Ara sóc força més dark, força més obscur, complex, malaltís, avorrit i escèptic. Ara m'he convertit en un desconegut que de moment pateix per inèrcia, però que s'ha extirpat tot el que hauria de provocar-li cap sensació, ara ja no sóc humà, però malgrat aquest procés de lobotomització, el dolor es manté massa viu, massa present, sense treva, sense descans, esgotant-me.