Dia 495: grafitti

La ventaja de ya haber muerto es que nada puede perturbarte; así voy yo por las calles. He llegit això al twitter i m'ha agradat perquè és alguna cosa que ja he escrit, d'altres maneres, en aquest lloc. I no és tant metafòric com sembla, és més aviat una afirmació bastant més real i sense cap mena de segona lectura. Quan dic que no sóc humà, també puc dir que no sóc viu, perquè en la meva malaltia he deixat coses que potser fan que jo ara mateix sigui un especimen que no se'l pot catalogar exactament com viu, almenys a mi m'ho sembla, i és el que importa. Puc semblar viu, però us asseguro que estic ben mort, mort i enterrat. I estar mort no és precisament una bona noticia, però te els seus avantatges, i el principal és el que deixa en evidència el graffiti, ja res pot importar-te gaire, tot és fútil un cop ja no pots anar més lluny, ni més avall, o almenys, la teoria ens indica aquest extrem.