Dia 507: home quàntic

Avui he estat temptat de no aixecar-me del llit, no podia, de fet, crec que no m'he llevat encara. La carcassa si, però jo encara estic arraulit entre els llençols amb el meu cap en uns llocs que no haurien de ser, i no haurien de ser perquè és molt perillós que el meu cap estigui on és ara mateix. Fins i tot en els pitjors moments de la malaltia, el meu cap es mantenia a distància, però ara m'he vist abocat, de cop, en el cantó més fosc de la profunda foscor que habita dins de mi mateix. Sempre m'ha fet gràcia com la gent ha atribuït el meu auto-nom (dark) a coses peregrines i que tenen molt poc a veure amb mi, els clàssics tòpics, a mi ja m'ha estat be perquè així m'estalviava d'haver de justificar certs aspectes, així que reia, però ara que torno a estar en aquest cantó (i per molts motius que conflueixen en aquest) me'n adono de lo perillós que pot ser visitar aquests racons del passat que m'enfronten a coses que no puc imaginar com poden acabar... Si en condicions "normals" la cosa era delicada, ara, amb la malaltia, amb els meus canvis d'estat, amb la meva metamorfosi no se on puc anar a parar, i això em fa doblement perillós. No puc dir que tingui por, però aquesta incertesa propera a convertir-me en un ésser quàntic, fa que tingui molt poca seguretat en els actes que estic a punt de començar. Ara no estic en mi mateix, ara els meus pensaments i el meu cos estan a anys llum, però la meva ment es troba en el pitjor dels escenaris possibles.